dijous, 30 de desembre del 2010

LA GENOVEVA I

 La Genoveva Camps Vila és l'àvia dels meus fills.
Va néixer a Collsuspina el 1928 (ja fa 82 anys!) però quan només tenia 2 mesos els seus pares es van traslladar a La Guixa per guanyar-se la vida fent de pagesos com havien fet els seus avis, besavis...
O sigui que es va criar a la Plana de Vic, concretament a Can Cassola.

L'ESCOLA:
En temps de la guerra anava "a estudi" a Vic, a Can Puig. L'escola era un pis a la Plaça Major ("que encara hi és") on dues noies feien classes a un grupet de mainada. Aprenien a llegir, a escriure, a comptar però també aprenien a tocar el piano i a pintar. El Sr. Puig, el pare de les mestre, era pintor i cada dia agafa alguns alumnes i se'ls enduia al seu taller, situat al carrer de Gurb, on els ensenyava a dibuixar i a pintar.
El primer bombardeig franquista sobre la ciutat va posar punt final a aquest període escolar. La Genoveva recorda amb precisió el dia que van caure les primeres bombes: Al principi no sabien què estava succeint i de seguida que es va acabar van enviar a tota la mainada cap a casa amb la recomanació de no aturar-se a jugar pel camí. Mentre ella i el seu germà anaven caminant cap a casa el seu pare els estava buscant per Vic. En passar la via del tren i enfilar el camí cap a la carretera de Prats els van fer avinent que després de bombardejar Vic els avions s'havien dirigit cap a Manlleu i que estaven a punt de tornar. Quin patir! Fins que tots es van retrobar a casa sans i estalvis.

Després de la guerra va estudiar amb les monges, a Santa Caterina, fins que van avisar a sa mare per comunicar-li que ja havia acabat la instrucció bàsica i que calia decidir si feia el batxillerat, el comerç o si es quedava a casa. L'última opció fou l'escollida ja que no tenien prou diners per fer-la estudiar i així ajudava a casa on hi havia prou feina i dues mans més eren benvingudes.
També recorda que havia pintat unes cintes amb motius florals per l'església de la Guixa i que algunes vegades s'havia de quedar a casa per ajudar i no podia anar a escola, que prou greu que li sabia.
A la Genoveva li hagués agradat poder estudiar. Si hagués nascut més endavant, qui sap? Potser hauria estudiat al Conservatori, a la Facultat de Belles Art o a l'Institut del Teatre. I si no, veieu-la a la fotografia fent el pallasso amb la Meritxell.

divendres, 1 d’octubre del 2010

LA POESIA

Enguany el poeta Joan Margarit ha fet el pregó de les festes de la Mercè de Barcelona i ha omplert el Saló de Cent de sinceritat, de sensibilitat, d'intel·ligència i, evidentment, de poesia.
M'agrada la seva poesia. Potser perquè traspua malenconia? Per la senzillesa aparent? ...

SONET A DUES CIUTATS

Le rouge pour naître à Barcelone,
le noir pour mourir à Paris.
 Thank-you, Satan, LEO FERRÉ

Hôtel de l'Avenir, l'última nit:
París ens mostra el seu capvespre als vidres.
Quina sort acostar-se amb un somrís
al seixanta anys, la Porta de les Liles.
Quina sort no haver estat un home trist,
ni tu una dona trista. Les ferides
ens han anat fent durs i compassius.
Quina sort aquest fill. Les dues filles.
Quina sort poder veure rere els vidres
una ciutat que no existeix, la nostra:
Ferré canta Verlaine, la pluja posa
reflexos roigs i negres a la nit.
Roig per haver nascut a Barcelona
negre pels trens nocturns cap a París.

Deixo un enllaç a un vídeo on podem veure i escoltar Joan Margarit recitant poemes del seu llibre "Estació de França".
(Tinc un punt flac pel que és francès, "hélas!") 

diumenge, 29 d’agost del 2010

EL GEGANT ADOBER


 Ahir dissabte, el gremi d'adobers de Vic va presentar un nou gegant "En Quel Adober". Aquest gegant, construït pel Taller Gabins de Torelló, vol ser un homenatge a totes les persones que des de molts segles enrere s'han dedicat a adobar les pells. Realment, en algunes de les fotos que estaven exposades es podia intuir la duresa que havia tingut aquest ofici en el passat. Actualment la indústria de les pells està desapareixent de la ciutat i del país perquè als empresaris els resulta més desplaçar-la a països com la Xina o la Índia, allà la mà d'obra és molt econòmica (treball d'esclaus?) i no importa gaire si es contaminen els rius (ningú diu res). Vet aquí una de les cares de la globalització!
La festa es va fer al Pla de les Adoberies on, fins fa relativament pocs anys, estenien les pells per assecar-les. Crec que va ser una bona pensada. En Jaume m'explicava que quan era petit (als anys 60) els nens de La Calla hi anaven en bicicleta a cercar els retalls que quedaven oblidats per fabricar arcs i tiradors diversos... Actualment, les antigues adoberies estan en molt mal estat i a punt de desaparèixer si no hi ha voluntat de restaurar-les i així conservar una part molt representativa del patrimoni industrial de la ciutat. El tarannà de l'ajuntament de Vic no sembla pas anar per aquest cantó, sort n'hi va haver del moviment "Salvem les adoberies"!
En Quel Adober estarà exposat al Museu de l'Art de la Pell. 

dilluns, 12 de juliol del 2010

LA MANIFESTACIÓ...

Sí, jo també hi era.
Amb en Jaume, amb la Meritxell,... i amb moltíssima més gent, alguns de coneguts i molts més de desconeguts, de totes les edats i de procedències diverses.
Ja ho va cantar en Raimon "En som molt més dels que ells volen i diuen".
Dissabte el Passeig de Gràcia es va convertir en una gran festa on els anhels de tot un poble hi tenien cabuda de forma pacífica i lúdica però també ferma i contundent. Va ser emocionant tenir la certesa que estàvem fent història, que hi hauria un abans i un després perquè el poble de Catalunya havia sortit al carrer per manifestar el seu rebuig a un present tèrbol i la seva esperança en un futur més just.
(Cal dir que en aquesta publicació l'ús de l'article definit LA queda totalment justificat per la transcendència del fet)
Si cliqueu aquí podreu veure algunes fotografies de la manifestació.

diumenge, 30 de maig del 2010

LA INDIFERÈNCIA...

Primer es van endur els negres,
però a mi no em va importar,
perquè jo no n'era.

Tot seguit es van endur els jueus,
però a mi tampoc no em va importar,
perquè jo tampoc no n'era.

Després van detenir els capellans,
però com que jo no sóc religiós,
tampoc no em va importar.

Després van prendre uns comunistes,
però com que jo no sóc comunista,
tampoc no em va importar.

Ara se m'emporten a mi,
però ja és massa tard.

Bertolt Brecht

Ahir a la tarda, vaig participar a la concentració que es feia a la Plaça Major de Vic sota el lema: "TOTS SOM PERSONES, CONTRA EL RACISME I LA XENOFÒBIA".
Era una concentració a favor de la convivència i contra la indiferència.
El poema de Bertold Brecht fa que sobrin les paraules.