L'ESTIU...

Ahir en Marçal, el meu fill, va fer aquesta fotografia que em va agradar (com d'altres que va fent amb afany de creació i de formació) i, a més, em va semblar adequada per anar acomiadant aquest estiu que, enguany, ha estat una mica estrany, per bé o per mal.
L'aigua de les pluges sovintejades va ser protagonista durant el juliol. En canvi, hem tornat a l'escola amb una xafogor que no ens deixa viure, talment com si fóssim al bell mig de l'estiu.
Inclemències meteorològiques a part, el punt més trist de l'estiu ha estat buidar el pis de la Genoveva, la meva sogre, perquè ja no hi pot viure. Et sents com un intrús que penetra en un espai físic que durant anys també ha estat un espai de vida. Mobles, electrodomèstics, objectes, roba de casa, roba de vestir... que cal guardar, donar, reciclar o llençar, tant se val, però que han acompanyat el viure quotidià de la Genoveva i d'en Llucià, el seu home ja traspassat. Et sents infame perquè elimines rastres d'històries viscudes que no sabràs mai. Però el dia a dia demana sentit pràctic i les vacances ens donen el temps necessari per encarar aquestes tasques tan feixugues.
D'aquest estiu també recordaré moments bons. El "Sopar amb estrelles" a l'Observatori Fabra de Barcelona, per Sant Jaume, va ser una nit magnífica. Hi vam anar tots quatre, en Jaume, la Meritxell, en Marçal i jo: Tot un èxit! A mesura que els fills es van fent grans, es fa més difícil compartir moments i aquell dia, tots junts, vam gaudir del sopar i de l'observació d'Albireu, estrella de la constel·lació del Cigne, realment vam compartir la nit! Això sí, embolicats amb flassades perquè feia una fresca considerable.
I quan comença l'escola es pot donar per acabada l'època de vacances (C'est la rentrée!). El curs es presenta mogut: els eterns problemes amb la llengua, la reducció de l'horari lectiu, la crisi galopant que cada vegada afecta a més famílies... Tanmateix les mestres i els mestres tenim en el nostre punt de mira als infants malgrat el desgavell del nostre sistema educatiu i, com sempre, farem mans i mànigues perquè tot rutlli. Estic convençuda que malgrat les dificultats, els nostres nens i nenes trobaran una escola que els acull, que els ensenya i que els educa.

L'ALTA TENSIÓ...

El desmantellament de la torre d'alta tensió situada al costat de l'escola va generar expectació i molt d'enrenou: El carrer tallat, 2 grues gegants, treballadors intrèpids enfilats a la torre, mitjans de comunicació, veïns del poble...
El brunzir de l'alta tensió es feia més evident els dies de boira o de molta humitat i ens anguniejava malgrat que feia molts anys que convivíem, no per elecció pròpia, amb aquest gegant de ferro. Ara però, des de feia alguns mesos ja no passava corrent elèctric.
Tanmateix, la presència física dels cables i de les torres era encara aclaparadora. El desmantellament fa evident la no existència de l'alta tensió a prop nostra i això és tranquil·litzador i relaxarà la nostra mirada inconscientment, cada dia, quan entrem i sortim de l'escola o quan ens toqui vigilar el pati. Podríem dir que el paisatge s'ha humanitzat.
A Santa Eugènia estem contents però també sabem que aquesta línia s'està desmantellant perquè han construït la MAT que passa per altres indrets i que el territori afectat n'està patint les conseqüències.

Si voleu veure més fotos cliqueu aquí.
I si disposeu de 4 minuts i 48 segons també podeu veure aquest vídeo.

EL LLIBRE...

Divendres passat a la tarda vespre vaig assistir a un acte solemne i emotiu que va tenir lloc a l'Aula Magne de la Universitat de Vic: a la presentació del llibre MESTRES D'OSONA, 30 ANYS DESPRÉS.
Ja fa 30 anys de la primera promoció de mestres que vam estudiar a l'Escola Universitària Balmes i algú (Pep Bas), i d'altres, van tenir la idea de fer un llibre entre tots, professors i alumnes que havíem estat.  Amb paciència i un seguit de circumstàncies favorables el projecte ha arribat a bon port i ja el tenim aquí, el nostre llibre!
Fa il·lusió  perquè som molts (i sobretot moltes!) els que hem escrit el que recordàvem d'aquells anys i les nostres vivències professionals al llarg d'aquests 30 anys, que es diu de seguida! És interessant i sovint divertit llegir els escrits dels companys i companyes, dels nostres professors. Els escrits són molt diversos, tan com les persones que els escriuen però hi ha com un lligam invisible que els uneix i que podem percebre.

EL TEMPS...

La Meritxell, que estudia teatre al Galliner de Girona, va presentar un "distret" dissabte passat al Centre Cívic Sant Narcís.
"Para-vides" és un treball on amb recursos mínims aconsegueixen representar: el mar, els cavallets de fira, la guerra, un circ, una estació de trens...i ho fan amb imaginació i bon criteri. La idea és simple però ben resolta: Sis actors vestits negres amb uns paraigües a les mans, una banda sonora que acompanya el desenvolupament de l'acció i un bon treball d'actors.
La veritat és que a en Jaume i a mi ens va sorprendre agradablement (i no només perquè som els pares de la Meritxell!)
Després, sopar tranquil a un restaurant de la Plaça de la Independència i cap a casa.

Suposo que ens hi anirem acostumant... als sopars de dos. De moment, encara notem el buit.
Cal que els fills tallin aquest cordó umbilical invisible que els uneix als pares però després d'estar tan de temps estretament units, aquesta incisió resulta un pèl dolorosa i demana un temps d'aprenentatge per acomodar-nos als nous paràmetres afectius i de vida quotidiana.