LA POESIA

Enguany el poeta Joan Margarit ha fet el pregó de les festes de la Mercè de Barcelona i ha omplert el Saló de Cent de sinceritat, de sensibilitat, d'intel·ligència i, evidentment, de poesia.
M'agrada la seva poesia. Potser perquè traspua malenconia? Per la senzillesa aparent? ...

SONET A DUES CIUTATS

Le rouge pour naître à Barcelone,

le noir pour mourir à Paris.

 Thank-you, Satan, LEO FERRÉ

Hôtel de l'Avenir, l'última nit:
París ens mostra el seu capvespre als vidres.
Quina sort acostar-se amb un somrís
al seixanta anys, la Porta de les Liles.
Quina sort no haver estat un home trist,
ni tu una dona trista. Les ferides
ens han anat fent durs i compassius.
Quina sort aquest fill. Les dues filles.
Quina sort poder veure rere els vidres
una ciutat que no existeix, la nostra:
Ferré canta Verlaine, la pluja posa
reflexos roigs i negres a la nit.
Roig per haver nascut a Barcelona
negre pels trens nocturns cap a París.

Deixo un enllaç a un vídeo on podem veure i escoltar Joan Margarit recitant poemes del seu llibre "Estació de França".

(Tinc un punt flac pel que és francès, "hélas!")