diumenge, 28 d’abril de 2013

L'ESCOLA PÚBLICA...


L'escola pública és la meva escola i també ha estat l'escola dels meus fills.
Quan vaig iniciar la meva feina de mestra, a principi dels anys 80, l'escola al nostre país encara no s'havia recuperat de 40 anys de franquisme. Aleshores, els mestres i també les famílies i els ajuntaments vam treballar colze a colze per aconseguir una escola catalana, democràtica, gratuïta i pedagògicament avançada. Crec que, en general, ho vam aconseguir. Paral·lelament també vam lluitar per la millora de les nostres condicions laborals que van millorar. 
Ara en època de crisi, i amb l'excusa de la crisi, tota aquesta il·lusió i tota la feina feta corre el risc d'anar-se'n en orris ja que les polítiques neoliberals aposten per un altre model d'escola. Una escola empresa, potser?
Davant d'aquesta realitat, ja fa més d'un any, que a Osona vam crear un espai de trobada, pels mestres i per la comunitat educativa en general, per tal de lluitar per una escola que s'emmarqui en un nou model econòmic i de país: La Plataforma Educació és Futur. Fem assemblees mensuals, organitzem xerrades... i tan de bo vagi augmentant el número de persones que s'hi impliquin per tal d'enriquir el debat.
D'altra banda, vull deixar clar que seria erroni pensar que quan proclamem que "defensem l'escola pública" estem dient que és una opció devaluada. Ans el contrari, qui ho vulgui entendre sap que el que estem dient és que volem defensar tot allò que ja s'ha aconseguit i, si pot ser, millorar-ho. És una aposta clara.
Desitjo que en el nou país que estem construint les coses no vagin igual de malament.
Desitjo un país socialment més just i, per tant, crec que l'escola que paguem entre tots ha de ser pública i de qualitat.
És per tot això que el dia 9 de maig faré vaga.




diumenge, 10 de febrer de 2013

ELS MESTRES...


En el SÀPIENS de febrer he llegit la història, trista, de l'Antoni Benaiges, mestre d'escola format en temps de la República i que utilitzava la imprenta Freinet com a metodologia d'aprenentatge.
La seva historia m'ha commogut.
Quan esclatà la Guerra, al juliol del 1936, feia de mestre en un poblet de Burgos on aplicava una pedagogia avançada i propera als seus alumnes, però el franquisme l'executà per les seves idees innovadores i el seu tarannà democràtic i participatiu. Després, dècades d'escola adoctrinadora, trista, grisa, d'ideologia facista i contrària a la terra i a les persones.
Recordo que quan era estudiant de magisteri vaig descobrir, amb sorpresa, que tot allò que ens explicaven a les classes de pedagogia i que tant ens motivava era conseqüència lògica de la feina que havien fet molts mestres abans de la guerra, fent servir metodologies innovadores, criteris democràtics i posant als nens i nenes al centre del fet educatiu. Quin llarguíssim parèntesis el franquisme!
Nombrosos estudiants de mestres ens vam entusiasmar amb les propostes de Celestin Freinet, de Maria Montessori, de l'Institut Escola, de la pedagogia activa... i vam creure el nostre deure revifar la flama pedagògica que 40 anys de dictadura havien volgut apagar. En la nostra vida professional, gràcies al seu mestratge, hem intentat millorar l'educació centrant el nostre treball en els nens i nenes i en l'arrelament al territori (llengua, història, geografia, cultura...) per ajudar als nostres alumnes a ser persones en un món global i cada vegada més complexe.
I vet aquí que ara apareix un personatge sinistre, el ministre Wert. La seva llei educativa (dic seva perquè és una llei feta des del cim de la piràmide del poder de l'Estat Espanyol) pretén escombrar la nostra manera de fer escola i imposar un model educatiu retrògrade que fa tuf de tot allò que vam voler deixar enrere (centralisme, mercantilisme, desigualtat social, por a la diferència, adoctrinament ideològic...).
SENYOR WERT, AIXÒ NO HO PERMETREM DE CAP MANERA!

dissabte, 8 de desembre de 2012

EL SILENCI...


Un silenci ple de sorolls, de garbuig, de mitges veritats i mitges mentides, interessat, hipòcrita, enganyós, egoïsta, autosatisfet, ignorant, gris, injust, desposta, autoritari...
Un silenci que remou els budells i l'ànima.
Sovint és pitjor el que es calla que el que s'escampa a crits, a bombo i platerets pels mitjans a mans de corporacions amb interessos particulars allunyats dels homes i les dones, de les persones, dels ciutadans, de la polis.
Aquests dies s'ha parlat d'alguns temes que fa temps que cuegen però que eren silenciats.
Estic parlant, per exemple, dels desnonaments o també dels centres d'internament per estrangers que ens porten a un dels graons més baixos de la dignitat humana o també de l'augment de suicidis o de malalties mentals sovint produïts per l'angoixa de viure en aquest paradís neoliberal.
I els joves? És sabut de tothom que si no treballen és perquè no volen. El que haurien de fer és ser emprenedors i muntar negocis que és molt fàcil, sobretot quan tens un papa o mama que et subvenciona l'entreteniment.
I els aturats? La majoria uns ganduls. Sort que cada vegada es paguen menys subsidis!
I els antisistema? Anar contra el sistema fa lleig i, a més, són una colla d'arreplegats.
I els jubilats? I els discapacitats? I els sense sostre? I ...?
Sovint, el silenci plana sobre la injusticia social que paulatinament va accentuant, cada vegada més, les diferències entre pobres i rics. Potser tenen raó els que diuen que encara ens falta molta sabiesa com a espècie per arribar a ser veritablement "humans".
La fredor gelada del desembre em penetra al cor.
En certa manera, el meu estat d'ànim s'identifica amb les magnífiques fotografies minimalistes en blanc i negre d'en David Fokos, que m'ha fet conèixer el meu fill.




dijous, 2 d’agost de 2012

LA CARTA...



Benvolguda Neus Català,

Acabo de llegir UN CEL DE PLOM i, de fet, m´he quedat sense paraules per expressar el desgavell d'emocions que s'han remogut dins meu.
Sí que li puc dir que no he pogut evitar de plorar. Plorar d'estupor per tanta manca d'humanitat, perquè la destresa literària de la Carme Martí m'ha fet entrar de ple en la no-vida que els va tocar viure i plorar d'admiració per totes les dones valentes que heu navegat per un segle XX, ple de crueltats però també d'esperances, ara surant, ara mig ofegades o... de vegades, ofegades del tot.

He recordat quan sent alumna a l'Institut Charles Renouvier de Prada del Conflent, el professor d'història ens va projectar el documental "Nuit et Brouillard" d'Alain Resnais. Vaig quedar atònita ja que fins aquell moment no tenia consciència del que havia estat la barbàrie nazi. Tan els meus companys com jo mateixa vam quedar tan tocats que no ens vam veure en cor de fer un examen de matemàtiques que teniem al cap de poca estona. Ho recordo perfectament.
Al 2007 vaig tenir el privilegi d'escoltar-la quan va participar com a ponent a la conferència "Dones en temps de guerra" organitzada per la Universitat de Vic. Primer la guerra i l'exili, després la resistència i la deportació. I tornar a la vida i a la lluita per la dignitat i per la memòria. Quina vida tan difícil però tan plena de sentit!

Amb aquestes quatre ratlles vull expressar-li el meu respecte per la seva persona i també per la seva trajectòria vital.

Salut i Lluita!

diumenge, 29 d’abril de 2012

LA PRIMAVERA ALTRA VEGADA...


La primavera embolcalla la plana amb el seu mantell verd.
Detalls tan humils com les veròniques o les bosses de pastor que veiem als marges dels camins ens fan evident la seva presència.
Dissabte passat, tornava de Barcelona en tren i en arribar a la Plana de Vic la verdor fresca dels camps, després de dies de pluja, em va inundar la mirada, i potser el cor.
Aquests camps aviat seran ben secs, sobretot al juliol, després de la sega i la calor de l'estiu ens aclapararà la mirada, i potser el cor.
El curs estacional de l'any va marcant pautes però, tal i com van les coses, no seria gens estrany que el proper estiu un foc intens, amb fum espès i negre, ens enterbolís la mirada, i potser el cor. 


En aquest món global s'està jugant una partida, talment com en un tauler d'escacs, on es sacrifiquen tots els peons i, si convé, els cavall i els alfils per tal d'acumular béns i riqueses en unes torres impersonals i buides d'humanitat. Nosaltres que pensàvem que un dia faríem escat i mat a  la reina!
Tornarà el temps de les cireres? 
Potser només ens queda el goig de la revolta...


Deixo un enllaç a "Le temps des cerises" cantat per Yves Montand. Aquesta cançó fou escrita al 1866 i esdevingué himne revolucionari de La revolta de "La Commune de Paris" de 1871.

dijous, 29 de març de 2012

LA VAGA GENERAL...


29 de març, dia de VAGA GENERAL contra la Reforma Laboral i per la defensa dels Drets Socials.
Sabiem que no aconseguiriem canviar res de forma immediata ja que les majories absolutes i la por són enemics potents de la democràcia real i de la justícia social. Però calia decidir si es feia vaga o si es treballava. Jo vaig decidir que sí per motius diversos:
- Perquè sóc persona i necessito expressar la meva indignació quan veig, per dir-ho de forma planera i si voleu simplista, que els rics són cada vegada més rics i els altres (classes mitjanes, aturats, treballadors, pobres ...) tenim cada vegada més dificultats per viure dignament, més els uns que els altres.
- Perquè sóc mestra i treballo a l'escola pública o sigui que, de fet, sóc funcionària i encara que avui hagi fet vaga no m'acomiadaran de la feina. Cònec força persones que no s'han pogut plantejar exercicir el seu suposat dret a fer vaga per por a perdre el seu lloc de treball.
- Perquè darrera la convocatòria de vaga hi ha també, a més dels sindicats majoritaris, massa acomodats en el sistema, diverses organitzacions alternatives.
- Perquè estic convençuda que anirem a pitjor tan a nivell econòmic, com a nivell de prestacions socials, com de pèrdua de drets democràtics. Els que realment mouen els fils d'aquest món global són la gran banca i les finances especulatives, els governs diversos són els encarregats d'actuar en aquesta gran farsa global amb més o menys gràcia i, escenificant, en definitiva, tots els actes d'aquest capitalisme salvatge.
Bé...
Tinc la impressió que en aquest marc de conflicte social els mestres de l'escola pública estem fent, de moment, un paper un pèl galdós. Estem entomant totes les retallades amb planys i queixes entre classe i classe però ... poca cosa més.

Deixo un enllaç a "La mauvaise réputation" de Georges Brassens encara tan fresca, després de tants anys.

dissabte, 17 de setembre de 2011

L'ESTIU...


Ahir en Marçal, el meu fill, va fer aquesta fotografia que em va agradar (com d'altres que va fent amb afany de creació i de formació) i, a més, em va semblar adequada per anar acomiadant aquest estiu que, enguany, ha estat una mica estrany, per bé o per mal.
L'aigua de les pluges sovintejades va ser protagonista durant el juliol. En canvi, hem tornat a l'escola amb una xafogor que no ens deixa viure, talment com si fóssim al bell mig de l'estiu.
Inclemències meteorològiques a part, el punt més trist de l'estiu ha estat buidar el pis de la Genoveva, la meva sogre, perquè ja no hi pot viure. Et sents com un intrús que penetra en un espai físic que durant anys també ha estat un espai de vida. Mobles, electrodomèstics, objectes, roba de casa, roba de vestir... que cal guardar, donar, reciclar o llençar, tant se val, però que han acompanyat el viure quotidià de la Genoveva i d'en Llucià, el seu home ja traspassat. Et sents infame perquè elimines rastres d'històries viscudes que no sabràs mai. Però el dia a dia demana sentit pràctic i les vacances ens donen el temps necessari per encarar aquestes tasques tan feixugues.
D'aquest estiu també recordaré moments bons. El "Sopar amb estrelles" a l'Observatori Fabra de Barcelona, per Sant Jaume, va ser una nit magnífica. Hi vam anar tots quatre, en Jaume, la Meritxell, en Marçal i jo: Tot un èxit! A mesura que els fills es van fent grans, es fa més difícil compartir moments i aquell dia, tots junts, vam gaudir del sopar i de l'observació d'Albireu, estrella de la constel·lació del Cigne, realment vam compartir la nit! Això sí, embolicats amb flassades perquè feia una fresca considerable.
I quan comença l'escola es pot donar per acabada l'època de vacances (C'est la rentrée!). El curs es presenta mogut: els eterns problemes amb la llengua, la reducció de l'horari lectiu, la crisi galopant que cada vegada afecta a més famílies... Tanmateix les mestres i els mestres tenim en el nostre punt de mira als infants malgrat el desgavell del nostre sistema educatiu i, com sempre, farem mans i mànigues perquè tot rutlli. Estic convençuda que malgrat les dificultats, els nostres nens i nenes trobaran una escola que els acull, que els ensenya i que els educa.