Un silenci ple de sorolls, de garbuig, de mitges veritats i mitges mentides, interessat, hipòcrita, enganyós, egoïsta, autosatisfet, ignorant, gris, injust, desposta, autoritari...
Un silenci que remou els budells i l'ànima.
Sovint és pitjor el que es calla que el que s'escampa a crits, a bombo i platerets pels mitjans a mans de corporacions amb interessos particulars allunyats dels homes i les dones, de les persones, dels ciutadans, de la polis.
Aquests dies s'ha parlat d'alguns temes que fa temps que cuegen però que eren silenciats.
Estic parlant, per exemple, dels desnonaments o també dels centres d'internament per estrangers que ens porten a un dels graons més baixos de la dignitat humana o també de l'augment de suicidis o de malalties mentals sovint produïts per l'angoixa de viure en aquest paradís neoliberal.
I els joves? És sabut de tothom que si no treballen és perquè no volen. El que haurien de fer és ser emprenedors i muntar negocis que és molt fàcil, sobretot quan tens un papa o mama que et subvenciona l'entreteniment.
I els aturats? La majoria uns ganduls. Sort que cada vegada es paguen menys subsidis!
I els antisistema? Anar contra el sistema fa lleig i, a més, són una colla d'arreplegats.
I els jubilats? I els discapacitats? I els sense sostre? I ...?
Sovint, el silenci plana sobre la injusticia social que paulatinament va accentuant, cada vegada més, les diferències entre pobres i rics. Potser tenen raó els que diuen que encara ens falta molta sabiesa com a espècie per arribar a ser veritablement "humans".
La fredor gelada del desembre em penetra al cor.
En certa manera, el meu estat d'ànim s'identifica amb les magnífiques fotografies minimalistes en blanc i negre d'en David Fokos, que m'ha fet conèixer el meu fill.
