LA CARTA...

Benvolguda Neus Català,

Acabo de llegir UN CEL DE PLOM i, de fet, m´he quedat sense paraules per expressar el desgavell d'emocions que s'han remogut dins meu.
Sí que li puc dir que no he pogut evitar de plorar. Plorar d'estupor per tanta manca d'humanitat, perquè la destresa literària de la Carme Martí m'ha fet entrar de ple en la no-vida que els va tocar viure i plorar d'admiració per totes les dones valentes que heu navegat per un segle XX, ple de crueltats però també d'esperances, ara surant, ara mig ofegades o... de vegades, ofegades del tot.

He recordat quan sent alumna a l'Institut Charles Renouvier de Prada del Conflent, el professor d'història ens va projectar el documental "Nuit et Brouillard" d'Alain Resnais. Vaig quedar atònita ja que fins aquell moment no tenia consciència del que havia estat la barbàrie nazi. Tan els meus companys com jo mateixa vam quedar tan tocats que no ens vam veure en cor de fer un examen de matemàtiques que teniem al cap de poca estona. Ho recordo perfectament.
Al 2007 vaig tenir el privilegi d'escoltar-la quan va participar com a ponent a la conferència "Dones en temps de guerra" organitzada per la Universitat de Vic. Primer la guerra i l'exili, després la resistència i la deportació. I tornar a la vida i a la lluita per la dignitat i per la memòria. Quina vida tan difícil però tan plena de sentit!

Amb aquestes quatre ratlles vull expressar-li el meu respecte per la seva persona i també per la seva trajectòria vital.

Salut i Lluita!